Plou poc, i quan surto de casa
cap parsimònia no m’espanta.
Com cada matí, faig la ronda
abans no es faci de dia. Pujo
el camí llis i el torno a baixar.
Volto tot el perímetre urbà.
Arribo davant el Carrefour
i s’atura un autobús groc,
petit, de només vint places.
D’esma em miro el quadre.
Tant clar que ho he vist,
d’una llambregada. Al rètol
no deia “Polígon”. L’adreça
era “El Pinar”. I tots sabem
que els bota la freixura, als rics.
Ara tinc la certesa d’on anaven
a treballar dotze dones servils.
Totes callades, abstretes,
inexpressives de fa segles,
somiant unes serres andines.
Els conveïns que les esperen
esmorzen dieta, apressen
la criatura que els ronseja,
discuteixen el mercat de valors,
planifiquen ponts i vacances,
truquen el psiquiatre, demanen...
