diumenge, 24 de febrer de 2008

B & N 87


Després de caminar hores i hores
(el dia ja declina i se m’acomiada)
amb les sandàlies en bandolera
i als peus uns grampons de foc,
voldria escalar l’espadat esglaiós
que s’alça a plena capritxositat,
conèixer què s’hi amaga al darrere,
deixar l’estultícia a la intempèrie
enroscada a la soca d’un arbre,
descobrir la simplicitat dels tons
que es van descomponent al sol,
no haver de gargotejar mai més
línies mortes, de matís verd oliva,
damunt l’herba dels prats badívols.
Ara mateix em trec la pell, que és
del color del cel, i la penjo a l’urpa
d’una pedra que esmussa voluntats,
la por teúrgica de l’inici dels temps.