Ales transparents s’esblaimen
al tenuíssim contrallum,
vaporós enlluernament
de la procacitat que neix.
El matí s’embadaleix en la llum
evaporada i trencadissa
d’un hivern massa benigne.
Erràtic, em miro l’estrena
de les soques velles, arrugades
i prematurament decrèpites:
la flor extasiada i brillant,
els pètals carnosos al tacte
i d’una vaga resplendor alba.
El misteri que se’m dóna
de manera propícia,
un matí d’aire sec i viu.
