dijous, 20 de març de 2008

B & N 112



Vaig conèixer una noia que em parlava

de la seva terra i dels seus arbres. Havien viscut

agermanats abans que la vida els separés. Ella

s’estimava més que a cap altre un cedre platejat

que s’alçava davant la seva casa, un vell cedre

de l’Himàlaia. Sovint passejava al seu voltant

i observava durant hores el capcineig orgullós

de les seves branques empeses pel vent de les neus,

o gaudia sense dir res de les flors que hi creixien

a redós, no massa a prop per poder beure de la llum

tènue dels matins i orejar-se amb el fi ventijol

de les tardes. El seu era un arbre esponerós

i un bon aixopluc per a les aus cantaires: el pinsà,

les mallerengues blaves o els pica-soques.

Però va passar que la cobdícia dels homes primer

i després els atzars de l’existència, i les disputes

entre els imperis, i les tempestes, i els naufragis,

i les ruïnes dels pobles humils, i les feines per viure,

la van dur amunt i avall durant mesos, com un barril

a la mar, arrossegant-la de jardí en jardí fins arribar

a casa nostra. Només ella sap quantes penúries

va haver de passar. Ara ja s’ha establert i s’ha fet

de casa, ha anat a estudi i d’ella també hem après

coses, els d’aquí, que igualment som ignorants. Ella

ara sap ben bé qui som i nosaltres en sabem ben poc,

d’ella. Té setze o disset anys i té amics, no pas gaires,

perquè és reservada. Sabem que és moderament feliç.

La pots trobar sovint passejant per la Plaça de la Pau,

asseguda en un banc amb un llibre obert a les mans,

o intentant recordar el nom i el color de cada rosa.

Però si la mires als ulls podràs veure una ombra

de lleugera melangia, com un núvol prim i fugisser

que no li pot esborrar del tot el somriure de la cara.

Se’n recorda del seu arbre i el troba a faltar; només un,

aquell majestuós i altíssim que un dia la veure néixer.

També sap que el seu país ha canviat, que ja no se sent

aquella flaire intensa de sàndal a les estances del Potala,

o que la deu eterna de l’Om ha deixat el cor dels homes.

Voldria construir una passera pròpia damunt l’abisme

que la separa d’allò que va perdre. Li agradaria poder

plantar en aquesta bonica plaça un cedre de l’Himàlaia.