La clau de la casa la va trobar al lloc de sempre,
però de la seva germana ni rastre, no era almón.
Va decidir esperar per si donava senyals de vida,
tampoc no tenia mitjans per tornar-se’n i la nit
era a prop, l’entrefosc ja l’abraçava mentre seia
en aquella rònega gandula al dessota la porxada.
Mai havia arribat a entendre com a la seva Margot
li podia agradar viure en aquell solitari casalot.
Tampoc no la va tranquil·litzar gens sentir el crit
d’una solitària òliba que estaria emboscada al fosc,
tan sols podia imaginar dos farons que l’espiaven.
Finalment, entrà dins, tot i no saber com passaria
les hores que l’esperaven. Encengué el canelobre
i una llum temorenca amb prou feines il·luminava
els racons de la sala. Amb la llar de foc apagada
i sense cap rastre de caliu, el seu cap esclatava
i bullia cada cop amb pensaments més intranquils,
presa tota ella d’un desassossec que li accelerava
el pols. Va ser llavors quan va sentir aquell soroll
esglaiador, com un xerric d’òxid que penosament
intentés obrir un sepulcre. Aquell espant sobtat
va escampar-se per tota la casa i la seva feresa
ressonava pels sostres alts. No sap ningú de quins
abismes sortia. I no va ser només aquella feredat,
la que més va espantar-la, la que li va arrencar
una mar de suor freda que li lliscava per tot el cos.
El pitjor va ser la paüra del silenci que de sobte
va caure damunt la casa i va tornar el temps etern,
un mutisme opressiu i dens que feia mal a l’oïda
i que no la deixava respirar. A l’instant, va sentir
un esgarrifall espantós que li recorria l’esquena,
de baix a dalt, com si li haguessin passat la fulla
freda d’un ganivet. Havia trobat la cara de la por.
