Fidel en la solitud i en l’hora més lenta,
un home adust navega com Ulisses
per la titànica mar que el distreu del món.
Sense moure un bri d’aire, sota la llangor
acusada de l’ombrel·la que li fa sopluig,
cor i ulls i dits no rodolen com caldria
per mostrar que queden gestos indecisos,
estroncats sota pal·li pel reflux de la xardor.
