En l’ampla vall meva ― la llum ―,
vinc de la nit ensonyada ― vaig lluny.
I la gent pensa: fa temps que la campana
reposa i les creus d’ortigues llangueixen.
Però jo només recordo: la nit.
I dormo, i un cor de veus a l’atri
m’atrau vers la boira del riu.
Les hores, els anys, tots els segles
vinclen els xiprers sense la gentilesa
que inspirava el vol del campanar.
Té, en canvi, alguna cosa d’àngel
aquest immens moviment d’ala
que bat la llum per sobre la ruïna,
els estatges de la pedra que se’ns ve.
