Cau la llum. A poc a poc,
lentament, declina cap al sud.
Enrere queda la fúria dels vermells encesos,
els assedegats excessos estivals,
el mar entre les roques d’escuma
a l’hora d’anar-nos a banyar. I poc més.
Tota mirada es desfà quan mor la llum,
sentint la nit, la quietud del món.
És aleshores que passo el pont
i em poso a recer de les ires del gel tallant,
dels records de quincalla: grans motors
que aturen la vida i la tarda deixaten.
