dimarts, 2 de desembre de 2008

B & N 193



Un punt d’enyor de l’ahir,

sensat i sense estridències,

em corre per les venes.

Perdoneu, amics, que cregui

en el demà i estimi l’avui,

que és on m’arrelo i em dono

i també és on persisteixo.

És tan fàcil -penseu-ho-,

esllanguir-se, tot dimitint,

i rebolcar-se en la llordesa,

el fang i el fàstic mesquí.

Perdoneu el meu ardor,

encara que el trobeu

un pèl o molt ingenu.