Un punt d’enyor de l’ahir,
sensat i sense estridències,
em corre per les venes.
Perdoneu, amics, que cregui
en el demà i estimi l’avui,
que és on m’arrelo i em dono
i també és on persisteixo.
És tan fàcil -penseu-ho-,
esllanguir-se, tot dimitint,
i rebolcar-se en la llordesa,
el fang i el fàstic mesquí.
Perdoneu el meu ardor,
encara que el trobeu
un pèl o molt ingenu.
