Portes obertes al camp i a la bardissa excitada!,
les canyes seques groguegen al fons del Roquís.
Ara que passem pels Cinc camins vull ensenyar-te
un racó de la memòria, abans no se’m torni gris.
Fixa-t’hi bé, allà davant tens el que jo he vist
des de petit: els Tres puig, avui estripats de mort.
El Puig gran ja no hi és, el va arranar la cobdícia
de la febre constructora. I el petit està malferit,
la roca macada pels ullals dels grans porcs fabrils
que volen una inhòspita terra plana. La sang del món
ja no hi circula. Clar que hi queda la mina! Ben fonda
i massa escàs el guany del manganès. Tu no ho saps,
però nosaltres hi vam entrar quan encara no teníem
en seny complit. Potser sí que no intuíem el perill,
però ens temptava molt aquella trapa mal fermada
que amagava tenebrosos secrets. A la llum del dia
no t’ha de fer por, la por que ens feia a nosaltres.
Hi vam anar a escoltar com s’escruixien els ossos
d’uns vells minaires que eren pobres i bruts, més
que les menes que unglejaven a l’escrot del puig.
Mira-t’ho bé, que d’aquí a pocs anys només serà
record boirós sense sentit, un ermot on abocar-hi
les sobres dels rics. Ells voldran passar-se per les mans
molta aigua de colònia. Els put la pressa del diner.
