Ahir a la tarda caminava per un barri extrem
i els pensaments em portaven ves a saber on.
Anar distret t’indueix a confiar en l’auguri mut
que cau del cel, aquell andante cantabile
que no pot escoltar ningú més que no siguis tu.
En alçar la vista vaig poder veure, per un breu
instant, el director de l’orquestra, exultant.
