dijous, 12 de març de 2009

B & N 232



He somniat Dant a les portes batents de l’avern.

Tot un pueril conducte semblava retrobar el seu respir,

secretes veus a l’ànima ambigua d’un pas obscur.

Llums fosforescents es badaven com càndides flors de nit

mentre el vertical instant de caiguda m’aprofundia al fons

de l’impensable, expòsit a mans de déus inferiors,

una vacuïtat al cor de l’ocell sense ales i sense vent.