He somniat Dant a les portes batents de l’avern.
Tot un pueril conducte semblava retrobar el seu respir,
secretes veus a l’ànima ambigua d’un pas obscur.
Llums fosforescents es badaven com càndides flors de nit
mentre el vertical instant de caiguda m’aprofundia al fons
de l’impensable, expòsit a mans de déus inferiors,
una vacuïtat al cor de l’ocell sense ales i sense vent.
