dijous, 6 d’agost de 2009

B & N 262



L’han recolzada a la finestra i han aturat

tots els rellotges de la casa. Creurà ella

que per deixar la vida parada en un gest

piularan els ocells i saltaran damunt

les branques. S’haurà ajustat el temps

com un cobriespatlles de plom que tot

ho emmudeix quan toca morir. En lloc

dels vidres hi ha ara una dubtosíssima

imatge i al seu entorn, híbrides flors

que exhalen podridura. Un vell món

enfonsat i sense alè, d’una particular

existència que no li queda cap feix

de llenya seca per cremar a l’hivern

ni cap palada de terra per cobrir-se.

Aleshores, en els seus somnis, es veurà

fent calça sota el lledoner amb la mare

de la seva mare; set canelobres encesos;

teixint confidències fins a l’eternitat...

Un corrent d’aire. L’oblit, aleshores...