L’han recolzada a la finestra i han aturat
tots els rellotges de la casa. Creurà ella
que per deixar la vida parada en un gest
piularan els ocells i saltaran damunt
les branques. S’haurà ajustat el temps
com un cobriespatlles de plom que tot
ho emmudeix quan toca morir. En lloc
dels vidres hi ha ara una dubtosíssima
imatge i al seu entorn, híbrides flors
que exhalen podridura. Un vell món
enfonsat i sense alè, d’una particular
existència que no li queda cap feix
de llenya seca per cremar a l’hivern
ni cap palada de terra per cobrir-se.
Aleshores, en els seus somnis, es veurà
fent calça sota el lledoner amb la mare
de la seva mare; set canelobres encesos;
teixint confidències fins a l’eternitat...
Un corrent d’aire. L’oblit, aleshores...
