dijous, 10 de setembre de 2009

B & N 273



Tots voldríem sentir-nos rics, cultes

i lliures, i fer-nos una pàtria a mida

que no respirés pudor de cansat.

Tenir una terra soferta com una mare,

sense màrtirs, que no calgués violar-la

a cada instant. Car el que tenim avui,

i deixarem en testament, és un uadi

de pedres seques que clama justícia.

Grius bàrbars voldran arrencar-nos

les blanques medul·les i no entenen

que sabem patir més que els altres.

N’hi ha que, sense treva, obstinats

s’aixequen per continuar el viatge

vers Ítaca. D’altres, volent sentir-se

feliços i justos, són caragols sense esma

que queden ancorats per sempre al mig

d’un mur eixut. Creem nous himnes,

sense clams ni ressentiments, sabent

que covards hauran de trair-nos encara

a plena llum del dia. Deixem de fugir

i posem-nos a embastar el fràgil mot

d’amic, abans no haguem d’odiar-nos

també, fraternalment. Espigolarem

aquesta fosca sang per regar l’arbre sec

amb les arrels a l’erm, dreçat a la llera

de l’ample riu del sofrir. Per solcs roents

i camins de tardor escamparem la maternal

llavor de la pluja, trencada veu del demà.