Tots voldríem sentir-nos rics, cultes
i lliures, i fer-nos una pàtria a mida
que no respirés pudor de cansat.
Tenir una terra soferta com una mare,
sense màrtirs, que no calgués violar-la
a cada instant. Car el que tenim avui,
i deixarem en testament, és un uadi
de pedres seques que clama justícia.
Grius bàrbars voldran arrencar-nos
les blanques medul·les i no entenen
que sabem patir més que els altres.
N’hi ha que, sense treva, obstinats
s’aixequen per continuar el viatge
vers Ítaca. D’altres, volent sentir-se
feliços i justos, són caragols sense esma
que queden ancorats per sempre al mig
d’un mur eixut. Creem nous himnes,
sense clams ni ressentiments, sabent
que covards hauran de trair-nos encara
a plena llum del dia. Deixem de fugir
i posem-nos a embastar el fràgil mot
d’amic, abans no haguem d’odiar-nos
també, fraternalment. Espigolarem
aquesta fosca sang per regar l’arbre sec
amb les arrels a l’erm, dreçat a la llera
de l’ample riu del sofrir. Per solcs roents
i camins de tardor escamparem la maternal
llavor de la pluja, trencada veu del demà.
