Catrina, la més engalanada,
comprenc que siguis casta
i sense veu vulguis fer gala
del més pueril fantasieig.
Et veus exiliada molt lluny,
dama inefable, pur Orfeu
que fas rara visita en la nit.
És entre la mar i el seu vent,
amb un entenedor murmuri,
que escampes l’eternal crida.
