Ara els gavians reposen en una escata de sol
que té sentors de tardor i de llum balba.
Cada vegada la tarda és més breu i arribarà
aviat l’hora d’acollir-te a la crida del delta.
Vas néixer lluny, filla de la blanca congesta,
i la teva primera veu només la sentien
els prats verdíssims de l’estiu, murmuri
de camps enaiguats. Menystenir-te ara,
que t’has carregat la pena i la brutícia?
Digues: Quan sentis l’abraçada de la mar,
fonda i amplíssima, també li diràs mare?
