dimarts, 12 de gener de 2010

B & N 321



El baf del meu alè,

el silenci blanc del bosc,

la tímida passió del sol,

la neu que m’enlluerna

i em nodreix els pensaments.

Les branques altes capcinegen

sota un impassible esforç.

La terra avui no té aromes

ni fragàncies que m’embriaguin.

Els meus passos espanten els flocs

que voleien en una incerta dansa

per fer-me petons lleugers.

Sento la vella cançó de l’aire

que se m’infiltra als pulmons,

sibilants murmuris que escorten

el neguit de trobar-me sol.

I encara sento els batecs del cor

que reclama un pensament teu.

Dóna’m la mà i acompanya’m,

posseiràs l’origen del meu goig.