El baf del meu alè,
el silenci blanc del bosc,
la tímida passió del sol,
la neu que m’enlluerna
i em nodreix els pensaments.
Les branques altes capcinegen
sota un impassible esforç.
La terra avui no té aromes
ni fragàncies que m’embriaguin.
Els meus passos espanten els flocs
que voleien en una incerta dansa
per fer-me petons lleugers.
Sento la vella cançó de l’aire
que se m’infiltra als pulmons,
sibilants murmuris que escorten
el neguit de trobar-me sol.
I encara sento els batecs del cor
que reclama un pensament teu.
Dóna’m la mà i acompanya’m,
posseiràs l’origen del meu goig.
