dimarts, 17 d’agost de 2010

Bruna



Cauen les ombres entre les parets:
aquí hi reposa el món i jo torno,
a poc a poc, un dia més per veure’t
condormida dins la intimitat del nacre,
bella com una Marededéu bruna.
En un racó de la nit et sé modelada
per un foc que crema sense flama.
Et voldria fer l’amor sentint el vent
com xiscla i fa vacil·lar la llum nocturna.
Mai no he tingut l’imaginar tan foll.



2 comentaris:

Lucia Luna ha dit...

Quin plaer poder escriure't un comentari, i doble plaer de poder gaudir d'aquest poema, i imatge tant profunds, m'agrada saber que aquest foc continua ences, un petonas enorme, gràcies pel teu comentari :)

Ramon Aladern ha dit...

Lucia, el plear el tinc jo quan gaudeixo al teu blog de les bellíssimes imatges que la teva sensibiliatat sap captar. És una llàstima que ens tinguis mig abandonats. Ja saps que som molts els que t'admirem i esperem que et prodiguis una miqueta més ;)
Un petonàs!