Silenciosament i a poc a poc,
indiferent a les passions,
el somni va entelant-se:
algú s’ho mira amb ulls humits.
Surt la lluna, a l’hora fosca,
comunicant-me que te’n vas
i sento la nit, la seva feresa
i la quietud del món.
No tinc cap por de perdre’m
en crepuscles nous
quan torni a clarejar el dia.
No et preocupis per mi,
que sabré esperar l’alba
i em recosiré els estrips.
lluna plena d'agost
prenyada de comiats
7 comentaris:
Bon dia Tretzevents,
Què boniques les llunes plenes als estius, sobretot quan van sortint i són baixes a l'horitzó, llavors, són prenyades de somnis.
Un poema esperançat i obert al futur.
Un guts llegir-lo i gaudir-lo.
Una delícia, sobretot pel to, de debò.
Gràcies, Isnel.
quina lluna!
em fa l'efecte, Ramon, que seràs un bon cosidor d'estrips. Els que portem ja molts anys vivint - joves, però amb "solera"- ens hem hagut d'espavilar a aprendre a sargir i posar pedaços, eh?
Com m'agradaria saber convertir tot el que visc en poseia!
Montse, et puc assegurar de d'experiència no me'n falta (aquella que no haguéssim volgut mai haver d'aprendre), però ara tornar a començar de nou... ja m'entens.
pretty cool stuff here thank you!!!!!!!
Quines imatges!!! Impressionants!!
Publica un comentari a l'entrada