dissabte, 28 d’agost del 2010

Poesia humorística catalana


Tinc a la prestatgeria un llibre que es titula “LES CENT MILLORS POESIES HUMORÍSTIQUES de la llengua catalana”, una tria de Tomàs Garcés i Marçal Olivar que va ser publicada per Editorial Barcino. L’edició que tinc a les mans és de l’any 1954 i la número 436, tot i que a la nota preliminar consta que la primera edició va ser a l’any 1925, dins la col·lecció “Els nostres clàssics”.
A la “Nota a l’edició present” es pot llegir: “La fórmula tradicional Les cent millors poesies és, naturalment, inexacta. Caldria dir, si de cas, Cent de les millors poesies. Però té, en canvi, com els catorze versos del sonet, la virtud del límit concís. Per això, en accentuar ara la importància del rector de Vallfogona dins la poesia humorística, i en incorporar algunes mostres de la producció de Pere Quart i de Salvador Espriu, hem hagut de prescindir d’un nombre correlatiu de poesies anteriorment seleccionades, i no per altra raó que la de donar major varietat i actualitat al llibre, sense canviar-ne el títol ni les característiques.”

Desconec quines serien les poesies seleccionades si el llibre s’edités a dia d’avui. En tot cas, crec que el resultat sempre acabaria sent una tria subjectiva, molt afí amb el parer i el gust personal de qui fes la tria.
Comença el recull amb uns versos de Bernat Metge (s XIV) i amb un català més que arcaic: “Seguesca el temps qui viure vol; si nó, podria’s trobar sol e menys d’argent”. I li va al darrere un anònim també del segle XIV que comença dient: “Lectio epistole del treball que En Buc moc ab son cavall.”
Entre els autors i els anònims recull 35 distints poetes, amb noms que van des dels citats abans, fins als relativament contemporanis Josep Carner, Josep Maria de Segarra, Pere Quart o Salvador Espriu. Hi ha noms tan coneguts com Vicenç Garcia –Rector de Vallfogona-, Serafí Pitarra –Frederic Soler-, Jacint Verdaguer o Santiago Rusiñol.
¿Qui no ha recitat aquells versos tan populars que va escriure un anònim el segle XIX i que va titular “Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico”?
Si algú no els coneix, que ho dubto, aquí teniu la lletra i, a més, una curiosa versió musicada.

Un senyor de Puerto Rico,
al balcó tenia un lloro
de rica ploma i bon pico;
un lloro dels que fan oro,
dels lloros que costen pico.
Un veí seu, que era moro,
de Tetuan va rebre un mico;
amarra aquest mico, el moro,
al balcó, quedant el lloro
a l’altre, pro lluny del mico.

Mes tant i tant xerrà el lloro,
que un dia s’empipa el mico,
i amb rabiós alè de toro
l’envesteix; s’amaga el lloro,
trenca la cadena el mico,
salta a la gàbia del lloro,
surt el lloro, pica el mico,
xiscla el mico, xerra el lloro,
i amb l’esvalot surt el moro
i el senyor de Puerto Rico.

-Per què no tanca el seu lloro?
-Per què no amarra el seu mico?-
exclamen els dos, fent coro,
volent l’un agafar el lloro
i estirant-li l’altre el mico.
Cau el mico sobre el lloro,
el lloro li clava el pico;
reganya les dents el mico,
i, esverat, mossega el moro
i el senyor de Puerto Rico.

Aquest renega del lloro,
prometent matar el mico,
mentre que, furiós el moro,
provoca l’amo del lloro
i envesteix a lloro i mico.

Cap amunt se’n puja el lloro,
cap avall s’escorre el mico,
i, faltant tots als decoro,
agarrats queden el moro
i el senyor de Puerto Rico.

-Ay, moro, si pierdo el loro!-
li diu el de Puerto Rico.
Replica cremat el moro:
-Pagaràs ben car el lloro,
oh, cristià!, si es perd el mico.-

A dalt l’escarneix el lloro,
i baix fa mueques el mico,
i no se sap si és el moro
el que parla, o bé el lloro,
o el senyor de Puerto Rico.

Creix el burgit, vola el lloro,
cau al carrer sobre el mico...
Burrango, el de Puerto Rico,
veient-se en perill el lloro,
altra volta sobre el mico!
Es desfà, com pot, del moro;
entra i pega un tiro al mico,
però l’erra i mata el lloro;
cau desmaiat, riu el moro
i fuig a buscar el mico.

Eixerit retorna el moro
amb el lloro mort i el mico;
auxília el de Puerto Rico...
i després li envia el lloro
amb una carta, pel mico,
que diu: “Seis onzas en oro,
per l’atemptat contra el mico,
d’un cristià reclama un moro.
Guardi’s dissecat el lloro;
pagui’m ara a mi aquest pico.”

Veu això l’amo del lloro,
es tira damunt del mico,
mata el mico, mata el moro,
i, mort moro, mico i lloro,
fa un farcell i a Puerto Rico!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El poema, un moro, un lloro, un mico i un senyor de Puerto Rico no és anònim. El seu autor es deia Sabater i Aribau

Ramon Aladern ha dit...

T'agraeixo l'aclariment. No recordo d'on vaig treure la informació. Potser vaig consultar-ho a Sant Google i està vist que no ho sap tot.