El
sol tardeja,
i
el trèmolo de la seva llum fa perceptible
la
vibració de la corda més greu de l’univers.
M’estic
en una platja volgudament deserta.
Amb
les potes ensorrades al fang, un agró assaja
cautament
l’única nota de la seva flauta.
Se
sent el silenci dels plomalls de les canyes
i
Venus, a l’horitzó, sembla aquella llàgrima
de
vidre que duen encastada a la galta
les
marededéus barroques. El flamareig
de
la posta, tan callat, fa basarda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada