m’han abandonat per sempre.
Vaig seguint l’esvanida celístia
que em fa la nit més profunda,
silent amiga de murs d’esglai
que són ja només ofec, buidor.
Sé com és el món d’estrany
i no embrutaré avui de fang
les paraules que neixen tendres,
amb trencada veu, i la voluntat
que sabrà esperar llunes noves,
ocultes promeses de certituds.
(Centenari de Salvador Espriu 1913-1985)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada