Elogi del demà

Com el nàufrag en el desert, crec
en la font amagada que m’espera,
conec l’amplària del temps i camino
esperançat sota la llum de les estrelles.
No visc únicament el moment present,
lliurant-me en cos i ànima a la contemplació
de la lluna, de les flors del cirerer
i l’escuma de la mar que bat les roques.
No passo els dies cantant cançons,
bevent licors forts, flotant a la deriva
com una carbassa al corrent d’un riu.
Totes les veritats no estan en el present.
Quan la meva ànima es reconeix
en el pou lunar dels ulls que estimo,
Quan una gota de tu m’arrossega
per humits brancatges i el sentiment
que ens uneix és alhora cim i flor,
l’instant que el dit d’una carícia et ressegueix
tots els contorns, de l’orella als malucs,
et cavalco i et deixo exhausta,
si no mor en el gemecs minvants és perquè
el temps ha entrat profundament en la meva ànima
i conec el futur que per nosaltres ha de néixer.
Silent i estesa jeu la mitjanit. Tu il·lumines
totes les partions, superfícies i pregoneses.