Oh, el silenci! No el sents
com una vibració de la llum
entre la sed de les congestes
destinades a fondre's?
Vibració primera de tota paraula,
de tot crit, de les secretes remors,
abans de caure en l'abisme
del
riu profund que ens
separa.
I jo, què faig? Creo la vastitud
on cada dia reneix, dona, l'amor
que en el teu rostre
contemplo.
Jo segueixo esperant-te, com
ara,
i és previsible que aquest vent
sec,
irrefrenable, em descabdelli aviat
la madeixa dels somnis i no senti
el que et pronunciï la cara i les
mans
quan també siguis vella. Fixa,
lluny,
la mirada, retinc
la troca de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada