dijous, 27 de març de 2014

La claror vespral

És hora de sortir al carrer
i regar les margarides grogues.
Voldràs, demà, retenir la tarda
sota un balcó florit de violetes.
Defora pesa el silenci del vespre
i del temps que s'atura,
raons d'una mirada quietíssima.
Probablement mai no sabré
quin és el dolor que t'amaga
el somriure, l'amor que traspua
d'aquest teu gest que em torba,
o aquesta ràbia cansada
i que sembla no moure's.
Cremen amors volàtils
i jo en recullo les cendres,
abrils calcinats, a la falda,
per quan arribi la pluja
i de nou els necessitis.