La claror vespral

És hora de sortir al carrer

i regar les margarides grogues.

Voldràs, demà, retenir la tarda

sota un balcó florit de violetes.

Defora pesa el silenci del vespre

i del temps que s'atura,

raons d'una mirada quietíssima.

Probablement mai no sabré

quin és el dolor que t'amaga

el somriure, l'amor que traspua

d'aquest teu gest que em torba,

o aquesta ràbia cansada

i que sembla no moure's.

Cremen amors volàtils

i jo en recullo les cendres,

abrils calcinats, a la falda,

per quan arribi la pluja

i de nou els necessitis.