dijous, 3 d’abril de 2014

La taverna de Gaia

Aquest enyor és massa tendre.
Ha brotat de les barbes blanques
del Teleno, l'etern rei de les muntanyes,
allà on neixen les tempestes,
on viu el déu del tro dels pobles asturs.
Aquesta muntanya de llum canviant,
de somnis amb promesa i mantell blanc,
guardià permanent dels anhels humans,
del fresseig de les paraules que es cuinen
a la taverna de Gaia, amb l'olor permanent
de les fulles verdes i les fulles seques,
els efluvis de moltes abraçades,
del joc d'una llum increïble
i l'ombra espessa dels arbres,
quan les branques capcinegen.
Pelegrí que arribes, entra-hi
i coneixeràs el sentit dels meus poemes.
Aquí estic jo, embriagant-me
en un espai de pedra vella i fusta antiga,
amb persones intemporals i sons de sempre,
amb taules llargues que demanen compartir,
amb olors i sabors que em transporten
a la infància, a la cuina de les àvies,
amb llums gairebé adormides
que conviden a la intimitat.
No em calen paraules ni rimes
per evocar dos estels fugaços
que s'han creuat en el meu camí.