divendres, 26 de maig del 2017

Memòria de ravals endins

Vaig passejant, volto indolent,
ravals endins, sense pressa,
passo carrers i un subjectiu
tremolor de vida se'n va a jóc.
A l'aspre de l'empedrat hi trobo
l'imprecís record d'una ciutat
que ja és cendra de la memòria,
tant que l'he estimada i tan lluny.
Qui no l'haurà invocat? Podré
dir que era una fiblada verídica,
memòria llisa en blanc i negre.
Espero que els portals s'adormin
i oscil·la la fusta vella, mentre
va tarant el corc la fibra de la nit.
Sé on em porto: a trobar un racó
de certitud confinat en algun lloc
per descobrir. No ho diré a ningú,
que he vist imatges als vidres vils
i s'anaven tornant grises i buides.

Cal Margalef estava a la cantonada
del Raval. Als baixos de la mateixa
casa hi havia una vella merceria,
betes i botons de tota la vida
que mans trenaven en altres vides.
Quatre passes més amunt, pujant
el carrer de la Font, l'acadèmia
Palacio de Cultura era oberta només
per a nenes, flors virginals fremint
al dictat de la vella moral, i jo griu
d'un temps de sentors a resclosit.
El de més avall, el nostre, exclusiu
per a nens amb pantalons curts,
mocs, ulls aigualits i jocs requisats.
Al carrer Major i al de l'Hospital
va haver-hi cal Rofes, separats
per a noies i per a nois (colegio
Rofes niños, colegio Rofes niñas.
Quin disbarat, que a les darreries
de l'escola ja s'havien barrejat
els dos sexes, tant com es podia).
Tot l'explicat era al rovell de l'ou,
a l'aixopluc de la Prioral. Una estesa
de placetes, estretors, escaletes
i envans de cantell que supuraven
vida, sempre bategant: Fossar Vell,
placeta de Sant Miquel, del Baluard,
carrer de Barrera, de l'Abadia...
També el carreró de les pixarades,
que li'n dèiem, amagat dins del secret
infecte de la ciutat vella, brusc túnel
que ara en diem carreró de l'Abadia.

A l'úter de la ciutat hi regalimava
la nostra cara més desvergonyida,
jocs dels poca-soltes i d'aquells
irreductibles trapelles: miccions
al capdamunt del carreró i veure
qui més l'allargava, era disbarat
ben habitual fet amb poca malícia.
Aquell passatge, orfe de portals,
balcons i aparadors de cap mena,
s'estalviava trasbals i desconsol
de la gent pudenta, que de pudir
fora nit n'eren plenes les pedres.
Alguns dies gosàvem incursions
a la perifèria: a l'antic velòdrom
ens llançàvem puntuals lledons
d'un vell lledoner amb sarbatanes
que ens fèiem amb canya fina.
I al mas de Cabalet, tot enrunat,
passada la Riera i la Muntaibaixa,
omplíem de rocs el pou de la por
tot llepant la nostra por bàrbara.

Al carrer de l'Amargura hi havia
les monges Carmelites Descalces.
En aquell convent férem la primera
comunió el meu germà i jo de la mà
de l'oncle canonge de la Catedral
(un gran privilegi per a uns trapelles
escardalencs), ben convençuts,
clenxinats, sabates de xarol lluent
i uns rosaris a la mà que pietoses
ànimes, per un dia, ens havien prestat.
Tant era, ens ho crèiem tot i aquelles
minúcies no tenien cap importància
al temps de la fam. Al nostre món
feia poc li havien fet una cara nova,
i malgrat l'estretor i el ressentiment
nosaltres havíem crescut desinhibits,
ja que qualsevol nova era una festa
que calia no deixar escapar. Encara
no se'ns havia imposat el posseir,
tot i que ens xisclava el prim desfici
de fer-nos grans i obtenir el poder
de mirar les noies cara a cara.

El fer-nos grans va venir després,
ara el nostres cines eren l'Avenida
i la Sala Reus, aquella de romans
i pèplums variats, a l'altra, falsos
indis i cowboys fent tremolar la sala
sentint la trompeta dels soldats blaus
massacrant pell-roges sempre dolents.
Després ens atrevírem al Bartrina,
els dimecres al vespre, fent campana
a esquenes dels pares. Sis rals,
costava l'entrada. Quan van apujar
el tiquet a dues pessetes, m'hagué
de quedar fora amb un pam de nas.
Qui més qui menys, la ballava magra.
El Kursaal també el coneixia, encara
que no gaire; en algunes pel·lícules
de sol als turmells fins, obrien la mà.
En canvi el Fortuny i el Monterrosa
eren inaccessibles. Cine per a grans
i porters sorruts que de seguida
et demanaven el carnet si no duies
pantalons llargs i la barba afaitada.

Hi havia més coses, escampades dins
el tomb de ravals. El Centre Catòlic
on vàrem aprendre a jugar a escacs.
La Telefònica per quan volíem parlar
lluny. El bar El Túnel, on descobrírem
el gust de la cervesa, les escopinyes
i els plats combinats, ja més grans.
L'insigne Fonda Florida, oberta quan
se'ns casava algun parent de prop.
La sabateria Iglesias i la vella senyora
Pepeta, que em guardava cada dia
l'atzarosa bicicleta, de segona mà,
que m'havien comprat per anar
a escola quan tenia una certa edat.
El carretó del Mario a la plaça
(d'España, del Mercadal,de les Cols),
i també l'adrogueria de Cal Coder,
on em manaven anar a comprar
carburo (tot ho dèiem així, llavors:
acera, sello, bussón). Amb el carbur
de calci, al mas, ens fèiem la llum,
el llum de carbur per als qui l'electra
només era un somni desitjat. Peatge
que calia pagar per la llibertat de viure
enmig del no-res, en un lloc extrem,
seguint el camí de la Selva del Camp.
Aquest munt d'encenalls que s'endurà
un últim pàl·lid vent no tindria sentit
sense les festes senyalades, religioses
o profanes, que ajudaven a caminar
els muntets de dies i ens els feien bons.
Érem feliços, i ho érem sempre i molt.

Com tot pixa-tinta m'he anat embolicant
i ara veig que era de la vella escola
del que volia parlar. Per ser just, he de dir
que amb el jaio Margalef totes les classes
ens eren explicades en català. La gramàtica
i l'ortografia, en castellà, com estava manat
(i qui manava era el Nacional-Catolicismo,
no hem d'oblidar-ho). Això sí, s'afanyava
a canviar si rebia alguna visita inoportuna.
Nosaltres també ens afanyàvem, o no tant,
amb la geografia, la història, la geometria,
la urbanitat, la lletra redondilla i la tinta
xina, el mes de María, el Día de la Raza
o el Glorioso Alzamiento Nacional. L'Àngelus
nostre de cada dia per a més vehemència.
Amb el lema de “la letra con sangre entra”
aquell règim ens volia fer combregar
amb: Por el Imperio hacia Diós, Dos de Mayo,
Día de San Fernando, ¡Arriba España!,
Día del Caudillo... Desficis de repressors
que vetllaven per l'ordre sagrat de la “Patria”.

Allò del catecisme ho deixava per al mossèn
que venia a adoctrinar-nos regularment,
amb sotana negra d'escarabat, i botons
(tot una fila d'escarabatons) de dalt a baix.
Diria que ens parlava -si la mentidera
memòria no em falla- sobretot del pecat
i de l'infern. Tot era pecat i els pecadors
teníem l'infern assegurat. Ve-t'ho aquí!
Era com obrir-nos les portes de Mordor.
Sort en vaig tenir, amb tot, de la mare
que va ensenyar-me la bona doctrina:
l'amor, la tendresa i la bondat. La torna
era anar els diumenges a missa al Roser.
Hi anàvem de bon grat. Sortint d'ofici,
ens esperava la biblioteca dels Salesianos
i les Hazañas Bélicas i el Capitán Trueno,
que llavors ens interessaven molt més.

Voldria trepitjar els castells de sorra
que vénen de l'oblit. El temps que dic
se m'ha fet vell i la memòria em mira
i vol ser indulgent amb el que vull creure
que va ser cert. No cal que m'hi afanyi.
A l'hora, tot malentès estarà al seu lloc.