i em semblen malignes.
Plenitud dels anys
vora la mar i el blau estès
i no em fa cap basarda
abrigar-me d'absències.
Un dia clar, immens,
i no gasto paraules
que no vulguin dir res.
Potser hi ha qui la veurà
amicalment bonica,
la platja, aquest migdia.
D'altres, trobaran feroç
que els cremi els ulls
una llum sense seny
i que cau a glopades.
Jo la trobo del tot buida,
sobretot de tu, i res
no em redreça un tort
que em bleixa al coll
i que el cor em dispersa.
Anem a la mort segura,
a afollar el record
d'aquella pell bruna
que vaig tenir als braços
un estiu que ja és lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada