divendres, 3 de gener de 2020

Les minves de gener

Calla. No diguis res.
Que no sàpiga ningú que
tinc por de tornar enrere,
a l'estupefacció del passat,
fora del temps,
expulsat d'aquest tot.
Fa tant que no sento
la teva veu! Cúters oscats
m'omplen les butxaques,
mentides que m'invento
per viure aquests moments
on coàguls de fervor minven
fins fer-se irreconeixibles.
(I si una dona volgués amagar
la cara en el meu pit, perquè
no veiés com la rebolca
el desig que ha posat en mi,
no m'hi sabria veure).
Les pors em són vanes
i visc sols de calcar records,
de pensar-te, tota sencera,
amb el cos que et vas triar.
Et somio no tan real i en tots
els llits te'm descabdelles.
A l'hora prima, el vent de la nit,
abjecte i cruel, com xiula
esmussant la poca virtut
sense projectes. I voldria
recordar, per sempre feliç,
que la vida al teu costat
ha estat tota la meva vida,
i que res no serà el mateix
sense els estius i els hiverns
a recer dels eclipsis del cor
quan, caient el capaltard,
àgil amor, te'm concedies.


Cap comentari: