Arrels

Vaig triar continuar perquè
no podia fer altra cosa.
Continuar sense ella. Lluny d'ella.
La vaig abandonar tal com s'abandona
una casa que cau en runes enmig
d'un terratrèmol devastador.
Després d'una dècada d'amor,
vaig tornar al carrer com un pidolaire
orfe d'afectes, sota la pluja i el fred.
El nostre començament va ser
erràtic, sense bo i saber com havíem
de bastir els fonaments, tot i que ella
s'anava endinsant entre els replecs
de la meva vida com un virus
que ho colonitza tot. Esforços
i dedicació no van arribar a salvar
una tija morta enmig de la terra seca.
Primer se li van assecar els pulmons,
i després va perdre la veu. El buit
que en va quedar era com un comiat
absurd sense causa ni coneixement.
Potser hauria de fer un àlbum
il·lustrat sobre tanta absència.
Inclouria també, a més de les branques
innocents, les arrels que van emergir
del fons, llargues i gruixudes,
tot un bosc de lletres, paraules i fets.
Tota una febre soterrada dins meu,
una paraua que ha esperat anys
de letàrgia per recordar-me un nom
que era oblit i torna a renéixer: Alhena

El destí em va empènyer abruptament
escales avall i ara no em sabria dir
l'últim cop que ella i jo ens vam veure.