diumenge, 24 de maig del 2020

Una vida petita (vint-i-quatre anys)


Maig feroç, aquell de l'any noranta-sis.
Un pobres mots no podran redreçar
un tort d'absència que arribà de cop
sota un clos de troanes nocturnes.
Vint-i-quatre de maig a l'hora foscant.
Un deixa de respirar, sense saba
i sense sang, perquè no vol renunciar
a tot allò que tenia, a tot el que sentia
quan les hores i els dies eren felicitat.
De vegades et reclama la vida punyent
quan et foraden el cor amb un llamp,
però no et mors, i t'obliguen a viure,
tot i que tu voldries deixar de viure.
Després tens una casa sense balcons
per anar construint una vida petita,
una vida que càpiga en una habitació,
en una butxaca, en un didal.  Una vida
que es pot escapar per un descosit
i que mai no en sabràs la profunditat,
ja que la vida ha crescut molt endins.
Llença l'ànima i les abraçades
i els petons i el llit que compartíeu.
I ara lleva't i mira aquest cel tan blau
que no sap res de dolor ni d'absències;
deixa el llast, el desànim i la pesantor,
i vés a la cuina i fica't el menjar a la boca
a la força. A la força! Fins que t'oblidis
de tot. De tot, menys d'ella, que és ella
qui et necessita per sempre, com l'aire
clar i dolorós que no ens imaginàvem
que un dia ens arribaria a faltar tant.
El futur? Un solc a la pell que t'arriba
a poc a poc, que et porta d'una tirada
totes les llàgrimes i els dies silenciosos
són els més orfes que hagin existit mai.
L'eternitat? Amb aquesta aroma de terra
i d'arbre i de matí, l'eternitat és lleugera
i no em pesa si et tinc al meu costat.