Tot l'any neixen roses

Sóc el jardiner sempre despert: vigilo

de nit i de dia els teus rosers, el cel blau
i la mar llisa, allà lluny, que mai descansa.
Se m'ha adormit el temps esperant-te.
De mica en mica em vaig tornant de sal,
escorça d'una pell vegetal que es confon
amb el darrer capvespre i la tendra albada.
Sento flaire d'agost, un gos que lladra,
el cruixit d'una branca que algú ha trepitjat,
i no eres tu. De dia el sol violenta l'ombra,
i jo pateixo una mica si una taca de pugó
o una eruga volen prendre'm aquella rosa
que just acaba de néixer. Sóc el jardiner
dels teus ors i ambres, de les nits ardents
que passo recordant-te. Un altra dia
que serà meravella, però de cor solitari.
Se m'ha adormit el temps, i ara veig
que em neixen roses a les mans per tu,
tot l'any, cada cop més llum, més poesia.
Corren lliures núvols i pensaments
pels camins on es creuen vent i estrelles.