Volíem devorar distàncies, de nit.
Travessar fronteres invisibles,veure pobles i ciutats adormides
damunt la finor porosa de l'asfalt.
Quan em vas posar una copa,
una llarga copa amarga de comiat,
només havíem aconseguit salpar
d'un petit port plens de silencis greus.
A l'aigua, ens abraçàvem encavalcats
pels flancs més ardents, metàfores
d'asfíxia, llampec i llangor regalimosa
quan sortíem d'un pubis escarolat.
Tornar-te a veure, seure al teu costat,
ballar fins que torni el dia, i volar
compromesos amb els estels
de prima nit fins al creixent de lluna.
Suren encara a l'aire gemecs evaporats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada