Batecs

Sobre la llum del far

s'alça una lluna plena

com un griu desafiant,

despullat, lluminós

i ple el cor de desig.

L'horitzó es congela.
La tarda, tremolant
per sobre les onades,
amb ulls de fred ens mira.
Cel i terra estan units
per una corda tibada.
Aquest instant produeix
una estranya sensació
d'eternitat petrificada.
L'aire és un vidre opac
que sura la mar blavosa.
Ens quedarem així davant
les fresses de la fosca:
jo aixecant la copa de vi
vers els llavis, i tu, callada,
arreglant-te els cabells
al costat de la finestra.
Els batecs s'hauran aturat
i la Terra continuarà girant,
quan ens haguem begut
tot el cos jaient a terra.