Poema inacabat (Variacions sobre G. Ferrater)

Faig versos dient que no escric certituds,

sinó quimeres, però veus que et parlen a tu,
que un vers que no sap a qui parla sembla
aquell que de cap es llança a una piscina
que han buidat o que invoca l'eternitat.
No puc estrenar un amor correspost
-la nua humanitat que es descobreix
esmaperdut en el goig d'un altre cos-.

Aquesta hipèrbole, que ve a estalviar-me
remordiments de lletraferit, em serveix
per encetar un llarg circumloqui sense
cap pretensió seriosa de que tu m'entenguis
ni de que m'entengui jo. Potser sigui la rauxa
d'una primavera que ja s'acosta i ens mostra
una incipient eufòria tan vivament desitjada.
Començo per dir que soc novell i alhora vell
en l'art de fer versos. Els poetes principiants
encara no han viscut el trauma del vi anyenc
que el temps esbrava, i és del tot vomitiu.
Mentiria si volgués donar un gust de glòria
a la meva rima, i m'estalviaria remordiments.
Vejam si encarrilo la història que et vull contar.
Te la dedico tota a tu, i el primer que et dic és
que miraré que el mot i el vers no se'm pensin
que tenen dret a una vida d'exuberància
lluny de la meva vigilància. Serà el teu tema,
justament, i miraré on posar la ratlla fina
que no puc traspassar. El primer que et dic
és com n'estic de consternat d'haver deixat
que passés mitja vida sense haver-te escrit.
La raó és simplement allò que vius la vida
al dia i un no s'adona que els dies passen
i sembla que res no canviï. Però ara veig
que tot muda. Serà idiota dir-ho, però sento
que ja no podria deixar d'escriure't cada dia

(ja fa un cert temps que no deixo que el meu
pensament, moix, s'allunyi gaire de tu, i penso
que ja és hora que et digui com m'ha agafat
la dèria, amb aquesta eficàcia possessiva,
incube, que fa virtut de la inquietant poesia).
Cert que ara ja no em cal vetllar de no dir
disbarats, res no em compromet més enllà
del que tu, cauta, vulguis entendre, ja saps
que m'exalta vivament una escata de llum
que t'espurnegi als ulls, i res no hi puc fer.
Els sentits van primer, i el sentiment pur
que se'n desprèn no m'enterboleix la ment
quan diu que de l'encant dels meus vint anys
se n'ha fet cendra, i ja em veig més la pell
que la carn. El meu temps era quan tu
aprenies a viure, i això em dona el trauma,
que a tots ens guarda, de saber-me amunt
per l'escala dels anys, cosa del tot certa.
Sigui com sigui, et dic que no estic trist
quan escric, sinó que ric, ja que, vers a vers,
vaig traient un heroi prou convincent de dins
d'un barret tan alt com el campanar vallenc.
Jo, com tot altre carpanta, voldria subornar
la teva joventut, però desdenyo aquest recurs
per indecent i poc realista. Tu prou entens
que és de segon ordre la part de la vida
que t'expliqui, i tampoc no vull ser ofenós
ni omplir-te el cap de les moltes cabòries
que em fan del magí un embull de troques
(als lúbrics d'ànimes no els diguis gràcies
si et grapegen la teva. Fuig, que el teu rebuig
s'ajaci en el seu rebuig, i el vici del pocapena).
Prou et deuré, si vas entenent que és art llarg
fer-se un poc decent, i decent vol dir solitari.
A la vida autèntica, doncs, fora d'aquest tort
de circumloqui, no em seràs noia esquerpa,
i sí amiga comprensiva d'una debilitat meva:
que és pensar-te tot el dia. Cap engranatge
no sincronitzarà l'hora de les nostres vides,
no hi pateixis encara que tingui el seny a dida.
T'he confessat que em dec a una disciplina
ascètica, i l'únic que no em dol és haver vist
com sortia el sol quan uns reactors corcaven
aquell cel rogenc de l'alba, i tu també hi eres.
Tu jutja, i no t'empesquis una excusa per dir
que no és cert tot el que aquí escric. Val a dir
que mai no hem barrejat albades amb desig:
aleshores només pensàvem en cels blaus
que despuntessin a l'hora justa, quan volíem
despistar la penombra que corria cansada
sota d'un esquifit núvol pintat de blau tinyós.
Però vam acabar convenint categòricament
que les granotes blaves no ens donaven
el nostre blau preferit, i tornàvem cap a casa
guardant aquella imatge pels dies de després.

També és cert que d'aquells matins vermells,
m'ha quedat l'enyor del sol als teus cabells.

Uns quants batecs del cor, una lleu ondulació
a les aigües fosques i profundes de l'instint,
i ja tens, perduda l'esma, al teu fatu animaló
lligat als teus peus com un natzaret ximple.
El meu heroi, ara som-hi per fi, és el que ara
és capaç d'escriure't poesia: la més digna,
clara, sincera i expressiva poesia que pugui
escriure. Que quedi gravada per tot l'Olimp
la veu d'Eros, o la meva més gran ruqueria:
sé com puc mentir-me una falòrnia creïble.

Desarrelat, entre dubtes i marrades, sovint
m'he preguntat si les ficcions -i jo en visc!- fan
esclava la ment, o són els seus clars camins.
(Faig un incís per recordar-te que vam quedar
d'anar als Mallols a menjar fesols i botifarra).
Ja vam ser-hi fa poques setmanes, i amb tu
m'hi acompanyava un estol de Montserrats
que m'ensenyaven felices l'oblit dels cossos,
els pesos i les mesures. Cal que les noies
mostrin sense pudor ni repòs tota l'alegria:
prou n'han tingut amb la guerra dels cadells
i els homes i la sorra que els llimava les galtes,
un passat estiu, amb tota la carn desclovada,
ajagudes al voraviu de la platja llarga de Salou,
una ratlla de nuesa estesa a la Costa daurada.

Tants d'amors, doncs, i ni un sol cos a la vora
que em faci menys esquiu el viure quan la fulla
verdeja entre l'estanyol i el jonc de la riba.
Però tornem al meu heroi, aquell que te'n faig
una hagiografia abstracta (sempre he pensat
que una vocació de sant -d'aquells que mai
no han tastat pit i cuixa- et podrien obrir
qui sap quines placentoses portes amatòries).
Però no soc gens amant del martiri gratuït
i sí d'altres cossos, sobretot, m'han encantat
de sempre els cossos abrinats de les noies,
qualitat que m'admira tant com la turgència
d'uns pits vestals. Per això mateix em veig
com un heroi sense aureola que sovint tria
la que no es compromet, o la que no pensa
en signar feixucs contractes per a tota la vida.
A tu, que sempre m'aculls amb indulgència,
i atònita ja has complert els teus cinc-cents
setanta-sis mesos, et diria que no se't noten
els anys quan et veig i se t'estenen les ales

del somriure. És per això que m'agrades, i és
un luxe saber-te i pensar-te amiga tan propera.
No et creguis que faig poesia o una al·legoria,
tan sols poso uns tocs suggestius de color
als curs de la narració, per no avorrir-te.
L'altra dia, anàvem cap a la Plana i una eruga
ferrissa reptava a ple camp per les vies.
Un comboi estrident i inacabable tremolava
i feia tremolar l'aire prim del matí. Ja sabíem
que no hi havia pont i vam anar a creuar
les vies, i no cal dir l'angúnia que ens feia
veure'ns atrapats per l'alè greixós d'un altre
tren que s'acostava. Va poder més l'excitació
del moment i la cadència de les nostres cames,

empeses pels batecs dels nostres cors 

a través de la penombra que passava vies.

Ja que hi estic posat, et recordaré els dies
no tan llunyans -hiperrealistes- que corríem

per camins fondos salvant rieres, esvorancs,
desguassos a l'hora que xisclava el primer sol,
éssers matinals que amb la mirada avaràvem
temps i món, un batec conciliat mudat de cor.
Aleshores, un altre blau cobria el cel. Teníem
als nostres peus la mar daurada i somniàvem
capvespres encesos i peixos d'ulls febrosos.
Ens guiava un tenaç propòsit d'omplir d'imatges
límpides totes les hores, que és tota la vida.

Quan tornàvem per camins torts cap a la ciutat
a les autopistes del llostre s'apagaven mil llumets,
pertot hi bategava un principi i tot semblava quiet.
Encara brunz fora aquell olor de maig que ens seduïa.

Torno al meu present que es fet de retalls
que venen del passat, d'olors que em sedueixen,
encara, i aquelles poques noies de folla dolçor
que dic meves, com un fruit al meu abast.
Se'n van, diuen adeu, i no tornen, i sé que no
tornaran i no les espero. Tu sola omplies
les terrasses de la llum, les tardes llargues
que sortíem a córrer i els eucaliptus exsudaven
l'aroma que ens amarava els sentits, un cant
polifònic de rics aromes. Aleshores posseíem
la fe en nosaltres, i rèiem, i reia la vida feta
de petites coses, en un garbuix d'estiu ajaguts
a la pinassa, bevent la llum que s'anava morint.
Tallàvem blau i món i temps, llargament teu,
tornats a néixer.

                            Però ja no trenca en mi el teu dia.

Tornada:

No vindrà la conclusió a tanta dispersió vana,
i aquest embolic de marrades tan procaces,
-tornem-hi amb les procacitats-, no para enlloc.
Tanta digressió, te l'esperaves? La divagació
avança i sembla que poc t'he parlat de l'heroïna.
Revertiré la situació per un principi de justícia.
Et parlaré, no de l'heroïna ben bé, però de com
ha anat colonitzant fins la darrera cèl·lula
d'aquesta pobra criatura, talment un virus
imperiós dels que ara ens han fet tan fràgils.

Ja sabem, doncs, que tota tu ets dintre meu,
i això vol dir que tot jo et pertanyo sense remei.
Un atac sobtat, o un verí que t'entra a poc a poc,

i bats les ales nerviós i quedes del tot retut.
Tampoc hi ha motius per ser massa perversos
i fer versos privats de consistència moral.
Com podria després muntar un conte sobre
dones decoroses? Qui conta, no sempre promet
de donar res millor que un dubte, perduda la
llibertat de fabular certituds. Si un dia en tinc,
hauré perdut la llibertat de renunciar-hi i és
a ser lliure que em vull hàbil i transgressor.
El fil estiro per descobrir fins on arribo, abans
que la troca s'emboliqui, i torno a la història.
Eres davant, com et dic, les mans als genolls

i el sol pentinant-te els rulls color atzabeja
que et queien per la cara com verge bruna.
Teníem croissants amb xocolata i un cafè
a la taula, i alguns pardals a la capta d'una
molla que tu els llancessis. Així és com tot

pot començar: a poc a poc anaves arrencant,
sense ni tan sols sospitar-ho, les crostes
d'altres noies que he estimat (tu saps prou bé

que les fembres amicals de sempre m'han

entusiasmat) i ja fa temps que no puc saber
res d'elles: totes han triat un marit arreglat
(i si no, s'han firat un mariner, un aviador o un
chihuahua, i viuen una als núvols i una altra
a la Cotxinxina) i la cadellada que els ha crescut
allarguen les mans per demanar la cosa més

fràgil que els nodreix: a partir d'ara, maternals,
a trenc dels quarantes, hauran de partir-se
l'esma en un cercle tancat de parents i llinatges
que reclama el cos de les unes i de les altres.

Veus, tot això ve d'assumir que la natura està

per mi i em vol de pescador d'imatges, sense

cap peix al cove ni un mal alcohol a les venes.
Tot el diner que he invertit està amortitzat
i evadit sense comprometre el gust dels marits.

He conegut un cert gust possible i no en parlaré

(no es tracta de gustos: el mot aquí el dona

la precaució, que elles volen sempre qualitat,

garantida la uniformitat, i el seny vol discreció).
Mantenir a ratlla una certa coherència, sí puc.

Voldria fer curt i no me'n surto. Tot em fuig.
Tot gira entre la imaginació, que m'agrumolla
un biaix únic de tota experiència, i la fantasia
que sovint se'm dispersa i m'empeny a pintar
imatges poc certes del que jo voldria creïble.

Ja veus com de complicada es la ximpleria
lírica quan va fugint el sentit de les coses.
A mi em fuig el d'aquest poema quan veig
fugir aquella qui estimo, però què vols fer-hi?
Gràcies, sí, també els meus versos poden dir
quan ens vam conèixer i no se m'embarbussen.
Ells, de bon tros, no saben per on els faré anar,
però saber que de tu i de mi parlen no és poc.
La veritat és que hi ha racons encalmats
dins d'una memòria selectiva, i la mà frisosa,
impacientment, els voldria transcriure abans
no se'm deixatessin o s'esvanissin en fum.
Sempre l'imaginar neix així: de sobte se'ns qualla
un pacte d'ombres separades. No em costa de veure
que el nus és un garbuix de propòsits irreals
i de vides viscudes: la que recordo i m'enyoro,
les que en tu miro, i les que et conto i que són
les que conec menys. Totes van omplint fulls

en blanc. Potser em ganyotejarà el poema,
altre cop, a la meva esquena, o voldrà coquí
que em vegis plorar, cocodrilot tot penedit.

Continuar el conte voldria, o fer via cap a alguna
conclusió. També el conte pot fer-se vell,
com un home, abans no posar a lloc el seny.
Què en té la culpa? La llum aquella tan blava
i els teus ulls que s'arrauleixen lluny de mi.
Quin greu que em sap, sobretot ara que el passatge
que m'esperava, s'hauria llançat, amb quin gust,
a explicar fins on m'ha portat l'amistançament
de les rimes immorals amb el cul de la lluna
que he espiat tants cops. Però ella sempre
se n'ha burlat i no he sabut mai per on em sortiria.

La conclusió és que per fi he entès que és el mite,
qui m'empeny a fabular tantes històries risibles

(El mite me l'ha fet entendre la Jarell quan explica
que, del Gabriel, li molestava sobretot no ser
una dona real, en lloc d'una vaga imaginació 

inaprehensible que viu tan sols dins la poesia,
o en la prodigiosa ment d'un home ple d'incertitud)
I tot ve de voler venjar-me amb els mots
del Minotaure, que un mal dia s'endugué
amb la barca de Caront l'únic amor possible
que he conegut, i que era pur com l'albada
acabada de néixer. Aquell dia també vaig perdre
les ganes de viure; anys per l'Enlloc buscant,

per aquí i per allà, un altre cos que em donés vida,
passejant sol per carrers inhòspits que un dia
van ser una llar i ara només són difuminades
ombres del passat, buides d'una fe pel demà.

Per a mi l'hora dolenta, confitura de taronges
amargues al matí i cafè esbravat que just

m'escalfa. Però el cos tremola sense fred
i acusa la meva feblesa, les mans es tanquen,
el fred guanya als dits, tota la sang del món
circula lenta obrint una esquerda als meus anys.
No em parlem més. Continuo en un somni irreal,

però tot em fa sentit, només sentit, i tot és
tal com t'ho he dit i no penso que em menteixo.
Bé, ja comprens que jo comprenc que n'he fet
un gra massa de contar tanta ruqueria, però,
t'ho puc dir, que per sota de la banal poesia
hi neda un fons de consubstancials veritats.

S'ha dit més del que caldria, més del que s'ha fet.

Sembla doncs que callo a punt, abans d'entrar
en un mal embús. Ja es pot apagar la candela
que he mirat de mantenir encesa per a una
llarga processó de versos xafarders, de mots
fets per compondre imatges netes de les coses
que em són objectes d'afectes i divagacions.
Què sé jo si aquest enfilall de poema que t'escric
fa molta patxoca o t'és només pura distracció.
El final el deixo a l'aire, posa-li tu el colofó.