Al Vèneto

No veig pollancres tremolosos, a la riba,

ni un dolç vinclar de noia, prop del pont;
sols tres estels que naveguen al vespre
i una cançó de plata quan la lluna surt.
La meva amiga és al Vèneto, a redós
de les muntanyes blanques de port altiu,
buscant la pau, aquella font tan clara
que li remoreja paraules al jove rierol.
Voldria saber de què parlen, sota un núvol;
en el repòs del migdia, quines paraules
s'ajacen en el somni càlid del seu pit.