dilluns, 8 de febrer de 2021

Solatges daurats

Aquella noia que ara torna del sol,
i venç dubtes, m'agafa de les mans
i anem junts, per rieres inconegudes,
seguint els camins de les ginestes
i el crit del vent que decanta els arbres.
Persuasius, avui confusos, els solatges
que la mà acompanya fins als llavis
ens porten una dúctil passió d'orquídia.
Des de la joventut daurada, ningú més
no m'ha disposat les ratlles del món
que biaixen el cel i m'ordenen la vida.
Tot és més clar, més prim i translúcid.
Alcem la copa i partim-nos les hores
que són nostres, com el més sincer
que un home vehement pot oferir-te,
noia que tens el poder de somniar,
i jo tinc por que pugui esgarrinxar-te
un món tot eriçat d'infectes punxes.



Cap comentari: