dimecres, 10 de febrer de 2021

Capaltard

L'olor d'hivern és una olor
que torna de molt lluny,
de quan eren erts els camps
i el gebre potser tenia espines.
El fred mossega fins a l'os,
i la tarda em cau de la falda
quan el sol rogenc de la posta
s'amaga darrere la muntanya.
El fred no és a les clotades,
sinó a les mans inhàbils
d'un ésser solitari en un lloc
tan obert i sense foc per atiar.
Aviat lluna i olors correran
per la plana amb un tremolor
d'ales esquerdades de grills,
fresses que fugen, clarobscurs
sorprenents, fiblades a la pell
que se'm capbussen a la carn
fins als replecs de l'ànima.
Què n'he de fer, d'aquesta llum?
Guardar-la per viure un demà
que sigui completament nostre,
i caminar sense mirar enrere.