Tampoc aquest any tindrem disbauxa,
l'excés permès, assenyat i beneït
pels estaments quaresmals, vull dir.
L'atmosfera de la plaça és de matí distès.
Si els botiguers poden obrir, a ulls forans,
sembla que tota la ciutat la balli grassa.
La gent tomba o badoqueja aprofitant
el sol del migdia. Portem tot un any
fent el pallús amb la màscara posada,
i clar, darrere el decorat ningú no sap
si som feliços o només fingim de ser-ho,
les distàncies curtes han estat proscrites.
Així, doncs, amb la vida real vetada,
queda la que sura damunt de falòrnies,
aquella que hom pot imaginar reüllant
la superfície, fent conjectures, ponderant
el capteniment dels vilatans que s'exposen
a l'aparador públic del carrer. Tot plegat,
un joc pervers que no serveix de res,
però que a mi em distreu i no ofèn ningú.
A la vida autèntica, doncs, li'n dono
les gràcies que em permeti assolellar-me
en aquest banc de cara al general, marquès
de Los Castillejos, vescomte del Bruc
i capità general de Puerto Rico, “miquelet”
que també fou en els seus anys bojos.
M'embadoco i no vull fer-me un embolic
amb tot el que passa per davant dels ulls,
no tot és vida contemplativa: la plaça bull,
les criatures corren i xisclen amb veus
viperines, els grans es reconeixen sota
l'antifaç i se saluden, enraonen i exulten
el plaer de tenir conversa, de donar tema,
de viure al dia i girar full de la pandèmia.
La plaça és plena i les terrasses, buides.
No és l'hora de seure, encara. Cal esperar
aquella eternitat que, des de la prioral,
les campanes toquin la una. Llavors sí,
pertot sortiran vermuts i patates i olives,
i tothom dirà que aquest és un poble
magnífic, de tradicions, de plaers a dojo,
i cap desesper no li treu la dignitat i ningú
no s'adona que també pot ser un poble cínic.
El general va a la seva, distant i emmurriat.
Els carnavalescos, que sols pensen valenties,
s'hi han enfilat i allà el tens, tot disfressat.
Fa certa basarda el vestit que porta, els ulls
sortits d'òrbita i, al costat, una xeringa gran
com el cavall. La seva dignitat la conserva
espasa enlaire, amb el monstre de la Covid
enforcat, que a ell no hi ha qui l'acolloni.
Carnaval descafeïnat, carnaval de Res.
Pels carrers dels voltants se senten els
marrameus del segle passat, més gloriós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada