12 de setembre

Secreta veu, vine

i arrenca'm del silenci.
Tu sola, tu formes part
d'aquesta meva solitud,
cada vegada més fonda
i arrelada en els erms.
Si obro els ulls, commou
l'infinit obscur, la negra nit
constel·lada d'estrelles!
Ombres, records, paraules
des de molt lluny, sempre

retornen amb la teva veu.
Vam aprendre a ser feliços
en un inquiet vol de carícies,
i la llum encara no sabia res
de l'esglaiosa hora futura.
Quan vingué l'oreig feréstec,
un naufragi i el pes vespral
van esfondrar aquell somni.
Caigué la nit, cor meu, el foc
crepitava exaltat, i a l'incendi
crepuscular li vaig inquirir:
Què n'he de fer, ara, de mi?
Guardià de pedres mudes,
cada batec es correspon
amb alguna cosa teva
i jo no puc fer res més
que estimar-les totes.
Entre els meus braços,
ai, he perdut tantes coses,
que per més que t'allunyis,
a tu et duré dins l'ànima

tatuada amb tinta indeleble.