divendres, 10 de setembre de 2021

A la mitjanit

La tarda ja se n'ha anat a jóc
i ens ha deixat les pampallugues
d'un sol clavat a la paret. Cap altre
sentiment transitori té més recança
que les hores que porten absències,
de sobte, fondes coves de penombra.
He estat despert, tota la nit, esperant
veure't arribar des de la memòria
d'aquell estiu frenètic ple de llunes,
estimant-nos sota les troanes d'agost.
Ajustaré més fosques les cortines,
o potser sortiré al carrer, a la mitjanit,
a sentir l'ofec del fullatge espès, el baf
dels carrers regats de fresc, el reflexe
de les llambordes dures i els terres
orfes de verds. En aquesta plaça
m'hi adormo, arrecerat a la calç blanca.
Les finestres són altes, i si alço els ulls
els estels han desistit, virginals,
de deixar-se veure. Com tu, carona clara,
que un altre amor et té i te'm fas estranya.
Aniré a poc a poc per rieres eixutes,
vacil·lant el pas per costers de rostolls,
sempre girant-me per veure't viva en mi.
Ja som més aviat demà i tu no arribes.