dimarts, 21 de setembre de 2021

Setembres eterns

És així com tot pot començar:
un setembre de llum immensa
i un racó de plaça que traspua
una bondat que em confon:
bat el sol, i unes mans tendres
en un arbre hi han gravat un cor.
Voldràs tornar al passat sabent
que al cap dels anys no ens torna
a cremar el mateix foc. Llavors,
innocents, rèiem sense vergonya,
encara buscàvem un lloc al món.
Ara mateix l'esperit bufa on vol,
també bufa la pols damunt l'ahir,
i no veig més que ombra espessa
d'aquelles figures que vàrem ser.
Algun sentit venidor em parlarà
d'aquests flocs de ratlles fines,
de la reïna que exhalen els pins
fremint cada cop que em mires.
La noia inacabada mou els peus,
dòcils, per la terra, i jo mig l'espio.
Veig amic el seu cos i li pregunto
si em dóna la mà per fer rotllana,
per ballar-les fins entrant a fosc.
Agafa'm fort, que no em premin
altres pors més maldestres.
Fins al darrer contrapunt tinc fe
en el seu ritme que es descabdella,
que em du cap a llocs desconeguts.
Ara, voldríem reclamar-ne més,
d'aquell ritme que ens descobria
horitzons de futur. Érem cadells.
La tardor ja va trucant a la porta
i l'estiu desisteix de fer-se etern.