dijous, 7 d’octubre de 2021

A través dels teus ulls

Les hores són lentes, el temps és greu,
el gat, al relleix de la finestra, capcineja
per les remotes profunditats de la son.
Mans que he premut, rostre voluptuós
que he besat, potser no diria aquestes
coses a tothom, però te les dic a tu:
Despullats, gairebé despullats, el arbres
i un fil de llum que anuncia l'albada
creuen en aquests alats propòsits meus.
L'àngelus lentíssim s'obre pas a través
dels turons tendríssims de la matinada.
Les estrelles, dalt del cel, em fan l'ullet
i jo em pregunto qui les estreny tan fort.
Voldré la joia immensa de la partença,
fugir de la vana estupidesa sedentària,
marxar amb els rossinyols de maig
cap a les ribes eternes del desconegut.
La lleugeresa em durà a altres llocs,
tremolosos, encara per descobrir,
mesurant amb les meves cames
l'amplitud de la terra, seguint el vent
que bat els nets faldars dels pujols.
El meu alberg és l'alta volta del cel.
Per muntanyes i erms, qualsevol camí
és bo per a mi. Sóc un vianant del món.
Lluny d'aquí, l'olor de les fulles verdes,
el joc de la llum cap a la ceguesa del sol,
aquest cel desmesuradament blau,
d'un blau penetrant que em crida
i n'estic enamorat, trobeu que és poc?
Em reté una casa on les estances
són plenes d'aromes, els prestatges,
plens de records. Em retenen els ulls
d'una dona que diu que m'estima,
que reclina el cap i s'abandona feliç
sobre la corba del meu coll. No calen
paraules per dir-li que jo també l'estimo,
i l'estimaré, aquí i en qualsevol lloc.
Ella sap que els camins poc trillats
són els meus camins, els horitzons,
oberts de bat a bat, el meu destí final.
Som-hi, vambes, pedres de la motxilla,
les mans a les butxaques, i sortim!