dimecres, 1 de desembre de 2021

Ocell de l'alba

Encara no s'hi veu i la matinada és flairosa,
a l'hora prima. Vaig sortint per la part alta...
Què m'espera que no sigui vent i temps
efímer que passa? Vaig cara amunt, primer
de tot cal agafar el ritme, controlar els batecs
i compassar-los amb l'esforç, no hi ha pressa.
Trepitjo asfalt. No et precipitis, dia, deixa'm
la clara nit i el pes dels estels girant dins meu.
Passat els Cinc Camins volo per l'ample espai.
La nit es retira i se'n va, no es resisteix, ara sí,
de morir als braços incandescents del nou dia.
Allà lluny, per sobre d'una braçada de mar,
una llum s'enlaira fins a tocar els últims estels.
Vaig tornant, acompanyat pels ocells de l'alba.
No hi ha pena, les cames em porten camí avall.
No em cansa l'esforç, millor m'ha fatigat el pes
d'aquesta set que no cessa, que és no tenir-te.
Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tothom va molt abrigat, però jo el fred el sento
diferent, com un nàufrag en la mar profunda.
Trobo que l'hivern, sense el teu cos, és molt més cru.