diumenge, 5 de desembre de 2021

Vent de ponent

Vent de tardor, vent solitari, vent de la nit,
la teva veu em parla i em retorna al mil
nou-cents seixanta-set. Alguna cosa
s'arremolina dins del meu pit i es conjura
a no oblidar mai tot el que em vas donar,
tot el que de tu he après. Roden els astres
i a l'escorça d'un arbre, eternament viu,
un cor gravat resisteix l'embat del temps,
dintre de la nit, del vent. Esperit arrelat
al blau del cel distant, l'infinit dins l'infinit.
Tot era en tu ple i joiós com la fondària
dels teus ulls, del riure, del bes, de la mà
tèbia oferint-se dins la meva, dits amb dits
nuats a la plenitud d'un doll que es vessa.
Mil nou-cents seixanta-set. Encara no érem
res, tot el que som ho vam aprendre junts.
Tu seràs l'arbre perenne, jo només el vent
de la carena que a les primaveres et bressola.
Vam néixer en aquell aplec de tardor i vas ser
la meva parella. Només tenies quinze anys.
Mai ens cansàvem de puntejar la dansa
al so de la tenora. El poeta d'Arbúcies, un dia,
va escriure un poema a les noies balladores.

“Avui t'he vist a la plaça
noia que vius al raval,
i m'he preguntat: què passa,
que el cel no et sembli tan alt?
I m'he adonat de la flama
del cabell il·luminat,
del teu riure que m'inflama,
del teu cos, del teu posat.
Era imprecisa i poncella
la turgència del teu pit,
i la pupil·la, una estrella
que aclareix la meva nit."

Vent de ponent, cant que flueix en l'aire pur,
fes que mai no pugui ser lliure del teu amor,
i quan l'hora declini, recorda'm el secret
de l'inesborrable encantament, que ets tu.
Mil nou-cents noranta-sis, tot es va fer fosc
al teu entorn, la vida feta de somni va marxar
quan es va pondre la claror dels teus ulls. Sovint,
sovint, em deies: "Ens estimem com si demà
s'hagués d'acabar el món."
Els dies vénen i se'n van. Encara estem aquí,
esteses les ales al vent, sense témer la nit.