Aparadors

Avui t'has vist a la plaça

i la mirada distreta reüllava
les cames que caminen,
la vida que se't fa real.
S'estrenava la primavera
i al cel hi surava un blau atònit:
al sol del migdia tot fa sentit
amb una fressa lenta i molla,
quan els cossos volen carícia
i el cor confús reclama desig.
Anaves ben acompanyat,
i les noies s'irisaven de febre.
Un cafè i una cigarreta
encesa, que anava fent cendra,
es llanguia voluptuosament
en un cendrer marbrat.
Elles t'estimen tant com volen
i tal com ets: et mostres
deferent, i saps escoltar-les.
Et són amigues i et volen sincer,
ni massa a prop ni gaire lluny,
i quan se'n van et queda
la dolça cessió de la llum
i un regust de traça mentidera.
Saps que cap no és per tu.
T'hi dones i fas un esforç
innocent, infractuosament en va:
coneixen que el teu pensament
es ple d'una quimera impossible
i que mai podràs omplir aquest buit.
Voldries abastar la seva closa
i total natura femenina, un moment,
fora del temps, dessota del temps.
Quan la tarda vaga pels ulls tristos,
ens cal encara anar estimant-nos
i avui ets feliç amb la seva companyia.