Vertigen

Vaig gosar mirar-te als ulls

i em vas fer conèixer el vertigen,
i ara, veus, torna aquell moment
en que no sé per on camino.
Vam dir de trobar-nos altre cop
al lloc on t'esperava sempre,
sense por de fer el ridícul,
sota la fressa de les moreres.
Vam fer camí arrecerats
a les tanques altes que separen
les suburbials vies de l'extraradi
dels insòlits camps enaiguats,
i per un estret pont corrugat
ens vam escapar cap a un món
de subtil tremolor promiscu.
Un any sencer viscut al dia,
so de clarins, or de matinades,
camins aurorals inacabables.
Les mirades d'ara no diuen res
d'aquella nostra dolça guerra
ni de la pau espessa i maldestre,
de com vam desaprendre a viure.
Com un minador, surto del pou
i em veig partit pel mig, al costat
de les vies i d'aquells teus ulls
que un dia van partir-me la vida.