Roses

Tot l'insondable s'atenua,
lent, tranquil, condormit
pels versos que cada dia
et vaig escrivint plens de fe.
Ja sé que no és el moment
d'anar a fora, sinó d'escoltar
el convuls silenci del present
que s'ha fet silenci de rosada
caient damunt l'herba de la nit.
Ombres, records, paraules
que em voldries dir i no pots.
Jo ara visc al replà del buit
cuidant les roses del teu jardí.
Vols que me'n vagi de puntetes,
sense fer remor, i que tanqui

la porta molt a poc a poc
perquè al fosc puguis somniar
que encara t'agafo les mans.
Demà et despertaran el ocells,
entre la nit i l'aurora, i em veuràs
adormissat a la vora de l'amor.