Abril

Surts de casa cap al tard,

a l'hora que el món s'atura.
Et sobta que el dia sigui tan llarg
i la felicitat tan pobre i menuda,
a foravila, quan el temps abrileja.
Cames que caminen solitàries
per un vague despoblat, còmplices
de la nit que arriba. Per què voldrien
córrer enllà, si avui  ningú t'hi espera?
Tremoles. Vols oblidar i recordes
el dolç tacte de la carícia, el joc
que se t'esmunyia amb els riures
quan encara algú amb tu corria.
La claror fuig de pressa, esbalaïda,
i comença a obrir-se el primer estel
a banda de mar, que per tu dibuixa
l'ideograma de l'instant, el nus
desesmat de la llum que es vincla.
Ara tens lluny la cara on reposa
el teu millor pensament, i somrius
quan penses que potser, com ara
que te'l mires des de la vora del buit,
algú amb enyor també se'l mira.