Ulls d'avellana

Just aprenies a viure

i anaves del carro a la falda,
que et feia de precari sopluig,
i de la ombrel·la al sol
un melós mes de setembre.
Veure't en blanc i negre,
ple de mans i d'afectes
que tenien gust de llimona
i sentors de terra ploguda,
m'acontenta la memòria
d'aquelles tardes atònites
que anaven cap al futur.
Vas fer tres anys, que eren
poca cosa, i un blau espès
queia del cel com la fruita
tardana de finals d'agost.
Desconsoladament,
fas veure que a la mà hi tens
quelcom de valuós, i només
és un paper esgrogueït i brut
que et mires com si la vida
s'hi hagués aturat de cop.
Una altra mare has conegut,
i totes tenien la dolçor als ulls
d'espessa mel de romegueres.
La solitud va venir després,
i l'anar a peu i els dies de pluja
que et trasbalsen les ferides
quan has oblidat tots els llibres.
Encara vas sentint una veu,
confosa fora nit, que et diu
que aquells ulls curaven ferides
i ara que el vent se'ls ha endut
els records et rebenten la vida.